Autor Tema: I tot és pel Covid...?  (Leído 87 veces)

Desconectado Luz Valle

  • Becario
  • *
  • Mensajes: 5
I tot és pel Covid...?
« : abril 24, 2020, 02:59:56 »
És una situació tan estranya per a nosaltres aquesta. No en tenim referents.
Què està passant Déu meu, per què? Em pregunto.
És una conspiració creada? Un error d'algun laboratori? Sigui el que sigui, ha sorgit per què ho has permés, i si ho has permés és per algo.
El perquè? Crec que hi ha molts per què, que ens podem contestar nosaltres mateixos.
Tot plegat ens afecta. No és sol l'estar confinats, és també les mesures preventives que hem de seguir.
En general, es tot tant diferent, no te res a veure amb l'abans, estem en un present que ens era impensable i amb un futur clarament desconegut, com mai fins ara.
Al mateix temps ens deixa palè, la superfluitat de moltíssimes coses més de les que ens pensavem. És molt poc el que necessitem i ens hem oblidat del que realement ens és esencial, i això és una trompada sense precedents i inimaginable per a nosaltres. És com una gran desubicació del moment en que estavem o crèiem que estavem vivint.
Què serà com abans i què no? Quins xocs reportaràn aquestes diferències?
A on ens porta o portarà això? Depen de nosaltres, de la nostra adaptació i aceptació (que no resignació) a tot el que esdevingui, i a la nostra capacitat de ser nosaltres mateixos passi el que passi, de ser feliços o no amb el que tinguem.
Els qui seguiu treballant encara us  manté en part, en una realitat que toca la d'abans. La rutina (més o menys diferent) l'horari, la responsabilitat, el cansament... tot i que ara aquesta realitat és cruel i dolorosa, però encara hi ha un punt de conexió amb l'abans.
Els que estem confinats, estem més fora de lloc. No sortim si no és per anar a comprar, a la farmàcia o al metge si és el cas, i a sobre amb una certa basarda.
Quan penso amb els que estan sols, deu ser horrorós, tristíssim. I ja no dic res dels que estan sense treball.
És desalentador.
No m'interessen les notícies, ni la política, ni res de tot això, hi ha més desinformació que informació, ni el cinema, ni ....
És normal, crec jo, aquesta perdua d'interés per a moltes coses.
Està clar que vivim sols, envoltats amb més o menys gent, però sols (tal qual neixem i morim) Tot això ens està posant o ens hauria de posar a lloc, en quant a que hem de respectar i deixar viure als demés, siguin fills, coneguts o habitans de l'altre punta del planeta. Que ens hem d'estimar a nosaltres mateixos, doncs si no ens estimem, com resistir l'estar sols, i estimar als demés, són com nosaltres.
I donar el que es pugui, quan es pugui, si ho tenim i ens és demanat, clar.
Però primordial es treure el que som i sentim, l'amor que tenim dins, vers nosaltres i vers tot i tots, la força, l'ànim, per soportar tot els que ens és dur i desagradable, ser creatius, des de un dibuix, un poema, una prosa, un ball, el que sigui. Un punt de bogeria (saltar com una cabra pel mig del passadís, per dir algo) Fer tot allò que sentim i que crec que d'alguna manera ens apropa al que realment som i a Déu o com li digui cadascú, i seguir treballant en els nostres punts fluixos.
I quan ja es pugui, ajuntar-nos amb tots aquells que gaudim i creixem, per què treuen el millor de nosaltres i possiblement també treiem el millor d'ells.
No hem de perdre mai l'alegria de la vida, ni la fe i l'esperança de que algun dia sigui aquest un món millor.
Uysss, m'he desofegat, oi? Perdoneu la llargaria.
Cuideu-vos molt.