Avui m'entristeix la noticia. S'ha mort Montserrat Caballé.
La seva veu eritzava el pel de la meva pell quan l'escoltava.
Unes llàgrimes pugnen per sortir.
És estrany, fa molt temps que tinc assumida la partida dels sers estimats, coneguts o no tant.
És a més un alliberament de la materialitat que ens empresona i ens lliga.
Potser és la tardor que influeix. Avui he sentit enyorança, de la vida que ens envolta i se'n va, de totes les persones meravelloses, que ens acompanyen en aquest camí de la vida, que ens regalen el millor que tenen. Persones, animals i tot el que aquí és, està i ens acompanya.
És trist que aquest cos que ens permet transitar i experimentar per aquesta vida, que en passa de tots colors, després de patiments, i també alegries si, es desintegri com si no hagués estat mai aquí.
Per què a pesar de tot el dolor que comporta el viure aquí, s'ha de reconèixer que la vida és un regal preciós, que no te preu. I que gaudir-la és tot un goig.
Núria
